A CATALUNYA, SER PERICO ÉS UN TÍTOL D'HONOR

El 17 de febrer de 1991 fou un dia plujós, truncat, com cal a les gents de l'Espanyol, fetes a superar dificultats. Pericos d'arreu del país anàrem, amb l'esperit valent de sempre, a Pineda de Mar per celebrar el primer Aplec de Penyes, que, tot i el diluvi que ens va rebre, fou una jornada emblemàtica inoblidable. Des d'aleshores al nostre estimat Espanyol l'hi han succeït moltes coses, unes molt bones, com els actes brillants del centenari del club i la conquesta de la Copa del Rei, altres regulars, i no han mancat moments de tristor, com el quart descens a Segona, superat, com les altres vegades, en una temporada, i la pèrdua de l'emblemàtic estadi de Sarrià. I aquí som, amb la mateixa il·lusió de futur, enfortida per l'èxit de l'ampliació de capital, que ha reordenat l'accionariat, amb una ciutat esportiva en marxa i a l'espera del gran fet: el nou estadi de Cornellà, disposats a celebrar, en pau i concòrdia social, el XV Aplec de Penyes, que enguany té per seu la ciutat de Barcelona, cap i casal de l'Espanyol.

I no és casual que el repte d'organitzar aquesta complexa activitat, que té precedents d'allò més brillants a diferents contrades catalanes i fins i tot a Eivissa, l'hagi assumit la Gran Penya Espanyolista Manigua, amb mig segle d'història, mare de totes les penyes espanyolistes (com la PBB Central ho fou de les blanc-i-blaves i de la mateixa GPEM). Ni ho és que la Federació Catalana de Penyes del RCD Espanyol ho hagi beneït. El prestigi ve de llarg. Recordo a un dels seus primers presidents, l'amic Jaume Massagué i Mateu, i el local de la Rambla Catalunya, on vaig tenir l'honor de fer una de les meves primeres xerrades. I si no recordo malament, hi va assistir el mític Genaro de la Riva. La Penya ja era una referència per als espanyolistes de l'època i ha continuat sent-ho, superant tota mena de dificultats, amb la voluntat de la seva gent, sempre capdavantera de la filosofia familiar perica. De la seva tasca, fins ara, de promoció del club, començant per la base, amb els noiets dels equips que la Penya ha mantingut, en tinc dades familiars, perquè el meu fill Miquel fou entrenador d'un dels equips. Puc donar fe -"sabe el diablo más por viejo que por diablo". Puc donar fe i la dono.

L'actual president, el també amic Jordi Llopis, com el seu antecessor Massagué, és un home entregat, amb un bon equip, que ha treballat aquest repte, com tradicionalment ho han fet els presidents que l'han precedit (recordem-los: Carbonell, Massagué, Salellas, Bieto, Ferré, Puche... i Cañadas) És a dir, molt bé. Ara pertoca als espanyolistes en general demostrar, al cor de Catalunya, a la sempre reticent Barcelona, amb la seva il·lusionada presència, que el treball ha estat excel·lent, que l'Espanyol compta cara al futur i que a Catalunya ésser perico és un títol d'honor.

Així serà.

Juan Segura Palomares
Periodista
Historiador del RCD Espanyol de Barcelona